A mesura que avançava la vesprada, els clients anaven entrant i eixint. Dins es tallaven els cabells, es feien afaitar, conversaven sobre els problemes del dia a dia… i clar, com que el barber era fidel seguidor del Llevant, aprofitaven també per fer tertúlia futbolística.
Mentre mentres, un xiquet assegut al fons de la barberia fullejava uns còmics. Semblava que li feia gran il·lusió tindre’ls entre les mans: els gaudia sense alçar, ni per un segon, la mirada del paper. Les hores passaven, i ningú no venia a recollir-lo.
Unes hores abans, els carrers del barri desprenien la característica llum de les primeres hores de la vesprada durant la primavera, mentre la gent de la ciutat començava a aparèixer pels carrers. Eixien dels edificis, baixaven del tramvia, caminaven per les voreres. L’home avançava amb pas decidit, però sense deixar d’observar els xiquets que ací i allà apareixien i desapareixien entre cantó i carreró. De tant en tant, es parava per fixar-se més en un o altre, per veure si trobava el que buscava. Quan el va veure no va dubtar un moment en fer-li l’oferiment: el xiquet esperava algú a aquell portal, però semblava que tampoc li importava massa esperar-se allí una estona més, fins que aparegués l’altra persona (probablement, algun company de jocs i aventures urbanes). Per això n’estava segur que acceptaria encantat, a més que els cabells llargs ja no deixaven veure ni tan sols els seu ulls.
L’impuls de la porta en obrir-se va fer sonar una campaneta menuda de llautó que advertia de l’entrada de nous clients. Per això, en sentir-la repicar, el barber va fer un tomb i va veure entrar un home gran i elegant amb el seu fill. En atendre’l, l’home es va descobrir el cap, va agrair el tractament i va demanar perquè serviren primer el xiquet, mentre ell esperava llegint la premsa del dia.
Després va arribar el torn del cavaller, així que l’aprenent va acompanyar el xiquet, ja amb el cap pelat, a una cadira on hi havia uns còmics a color. Amb la visió dels llibrets acolorits, es va dibuixar un ample somriure al seu rostre, i s’hi va dedicar a capbussar-se entre dibuixos, textos i aventures insospitades.
— Molt bé, cavaller: espere que el tall haja segut del seu gust.
Mentre el barber s’acostava al mostrador per cobrar el servei, l’home començà a palpar-se les butxaques: era evident que no trobava la cartera.
— Algún problema, senyor?
— Doncs… la veritat: acabe d’adonar-me’n que no duc la cartera damunt. Supose que me l’hauré deixat al rebedor de casa…
El gest d’incomoditat del barber, era més que evident. Però la veritat és que també ho era el de l’home, que de sobte va tindre una idea:
— Fem una cosa: li deixe ací el xiquet, i mentre, me’n vaig en un bot a casa i torne amb la cartera. Així sap que tornaré segur! — i va llançar una mirada cap al xiquet, que estava totalment submergit a la lectura i no se n’adonava de la violenta situació…
— Mmm… bé. D’acord… Quin remei! Que es quede ací llegint mentre atenem la resta de clients!
Així, amb el vist-i-plau del barber, i sota la mirada d’incredulitat de l’aprenent, l’home va eixir de la barberia.
D’això ja en feia almenys, un parell d’hores, així que finalment el barber, neguitós i preocupat per si hi havia hagut algun problema amb el cavaller que esperaven, es va decidir a preguntar al xiquet:
— Escolta, xaval! Què vius molt lluny, que ton pare tarda tant de temps en tornar?
El xiquet, en adonar-se’n que alguna cosa no anava bé, es va sentir una mica avergonyit… però sense pensar-s’ho dues vegades va contestar:
— No senyor, jo visc a dos carrers d’ací. Però és que eixe home no és mon pare: esta vesprada m’he creuat amb ell i m’ha dit que em convidava a tallar-me els cabells i a llegir uns còmics, i jo…
L’home tornava feliç a casa: estava satisfet de com havia anat la vesprada. La postguerra és dura per a tots, i cadascú s’ho arregla com pot, així que no pensava sentir-se malament… d’ací uns mesos, buscaria una nova barberia i un nou xiquet. Aquest s’havia portat genial: tot calladet ahí llegint…
— Et convide a tallar-te el cabell, xaval!
— A mi? — preguntà com desorientat — Per què, senyor?
— Bé, vaig a casa d’un amic que és barber, i he pensat que t’aniria bé una bona tisorà… Vinga, que no hi ha problema. A més, allí hi ha molts tebeos que pots anar llegint mentre esperem el torn, i segur que quan tornes a casa, ta mare s’alegra de lo més, amb els diners que s’haurà estalviat. Què: t’apuntes?
— Bé… — una mica avergonyit per allò dels cabells llargs i pensant quina falta feia estalviar en casa — … d’acord!
Marina
