ESTEM TREBALLANT SOBRE... L'APARENÇA

dilluns, 15 de novembre del 2010

EL NIÑO

No sabe muy bien por qué ha contestado que su hijo no es su hijo, que es un sobrino, pero está más que harta de que en el tren le hagan siempre la misma pregunta: -¿Este niño es suyo?- , cuando se la hacen de manera casi educada. O más bien: -Este niño no será suyo, ¿verdad?-, cuando lo que hay en la pregunta es más bien una afirmación: -No es posible que el niño sea suyo.-

La misma historia en todos los viajes.

Al principio no se daba cuenta, la ligazón entre los dos es tan fuerte que en algunos momentos siente que son la misma persona y cree que quien ve a uno está viendo también al otro, que de alguna manera son casi iguales. Por otra parte es un niño muy pequeño y necesita llevarlo con ella a todas partes. ¿Cómo pueden dudar de que sea suyo? Se siente muy satisfecha y orgullosa de su hijo; el niño llama mucho la atención porque es muy guapo y además todo el mundo se lo dice.

En uno de los viajes, tuvo que sacar un espejito del bolso para revisar su aspecto. Al mirarse reparó en algo que ya sabía de sobra, y es que era una mujer muy poco agraciada, de piel y cabellos oscuros y con rasgos fuertes y pronunciados, al contrario que su hijo, muy rubio, de ojos claros y facciones proporcionadas. Esa consideración le hizo percibir casi de golpe el significado de la pregunta que le hacían con tanta frecuencia.

Al principio daba explicaciones y hasta se sentía orgullosa de haber podido engendrar a un niño tan hermoso. Más tarde empezó a sentirse incómoda, y por otra parte no quería dar importancia al asunto, al fin y al cabo siempre puede haber personas insolentes y crueles, no podemos pretender que todas sean amables y consideradas. Procuraba actuar con naturalidad y hacía como que no entendía.

Ella misma se sorprende cuando se oye a sí misma decir: -No, no es mío, es el hijo pequeño de mi prima.-

Juan                                                          14-11-2010

divendres, 5 de novembre del 2010

LA BARBERIA

A mesura que avançava la vesprada, els clients anaven entrant i eixint. Dins es tallaven els cabells, es feien afaitar, conversaven sobre els problemes del dia a dia… i clar, com que el barber era fidel seguidor del Llevant, aprofitaven també per fer tertúlia futbolística.
Mentre mentres, un xiquet assegut al fons de la barberia fullejava uns còmics. Semblava que li feia gran il·lusió tindre’ls entre les mans: els gaudia sense alçar, ni per un segon, la mirada del paper. Les hores passaven, i ningú no venia a recollir-lo.

Unes hores abans, els carrers del barri desprenien la característica llum de les primeres hores de la vesprada durant la primavera, mentre la gent de la ciutat començava a aparèixer pels carrers. Eixien dels edificis, baixaven del tramvia, caminaven per les voreres. L’home avançava amb pas decidit, però sense deixar d’observar els xiquets que ací i allà apareixien i desapareixien entre cantó i carreró. De tant en tant, es parava per fixar-se més en un o altre, per veure si trobava el que buscava. Quan el va veure no va dubtar un moment en fer-li l’oferiment: el xiquet esperava algú a aquell portal, però semblava que tampoc li importava massa esperar-se allí una estona més, fins que aparegués l’altra persona (probablement, algun company de jocs i aventures urbanes). Per això n’estava segur que acceptaria encantat, a més que els cabells llargs ja no deixaven veure ni tan sols els seu ulls.

L’impuls de la porta en obrir-se va fer sonar una campaneta menuda de llautó que advertia de l’entrada de nous clients. Per això, en sentir-la repicar, el barber va fer un tomb i va veure entrar un home gran i elegant amb el seu fill. En atendre’l, l’home es va descobrir el cap, va agrair el tractament i va demanar perquè serviren primer el xiquet, mentre ell esperava llegint la premsa del dia.
Després va arribar el torn del cavaller, així que l’aprenent va acompanyar el xiquet, ja amb el cap pelat, a una cadira on hi havia uns còmics a color. Amb la visió dels llibrets acolorits, es va dibuixar un ample somriure al seu rostre, i s’hi va dedicar a capbussar-se entre dibuixos, textos i aventures insospitades.

      Molt bé, cavaller: espere que el tall haja segut del seu gust.
Mentre el barber s’acostava al mostrador per cobrar el servei, l’home començà a palpar-se les butxaques: era evident que no trobava la cartera.
      Algún problema, senyor?
      Doncs… la veritat: acabe d’adonar-me’n que no duc la cartera damunt. Supose que me l’hauré deixat al rebedor de casa…
El gest d’incomoditat del barber, era més que evident. Però la veritat és que també ho era el de l’home, que de sobte va tindre una idea:
      Fem una cosa: li deixe ací el xiquet, i mentre, me’n vaig en un bot a casa i torne amb la cartera. Així sap que tornaré segur! — i va llançar una mirada cap al xiquet, que estava totalment submergit a la lectura i no se n’adonava de la violenta situació…
      Mmm… bé. D’acord… Quin remei! Que es quede ací llegint mentre atenem la resta de clients!
Així, amb el vist-i-plau del barber, i sota la mirada d’incredulitat de l’aprenent, l’home va eixir de la barberia.

D’això ja en feia almenys, un parell d’hores, així que finalment el barber, neguitós i preocupat per si hi havia hagut algun problema amb el cavaller que esperaven, es va decidir a preguntar al xiquet:
      Escolta, xaval! Què vius molt lluny, que ton pare tarda tant de temps en tornar?
El xiquet, en adonar-se’n que alguna cosa no anava bé, es va sentir una mica avergonyit… però sense pensar-s’ho dues vegades va contestar:
      No senyor, jo visc a dos carrers d’ací. Però és que eixe home no és mon pare: esta vesprada m’he creuat amb ell i m’ha dit que em convidava a tallar-me els cabells i a llegir uns còmics, i jo…

L’home tornava feliç a casa: estava satisfet de com havia anat la vesprada. La postguerra és dura per a tots, i cadascú s’ho arregla com pot, així que no pensava sentir-se malament… d’ací uns mesos, buscaria una nova barberia i un nou xiquet. Aquest s’havia portat genial: tot calladet ahí llegint…

      Et convide a tallar-te el cabell, xaval!
      A mi? — preguntà com desorientat — Per què, senyor?
      Bé, vaig a casa d’un amic que és barber, i he pensat que t’aniria bé una bona tisorà… Vinga, que no hi ha problema. A més, allí hi ha molts tebeos que pots anar llegint mentre esperem el torn, i segur que quan tornes a casa, ta mare s’alegra de lo més, amb els diners que s’haurà estalviat. Què: t’apuntes?
      Bé… — una mica avergonyit per allò dels cabells llargs i pensant quina falta feia estalviar en casa — … d’acord!

Marina

LAS FLORES

Mi bisabuela, mi madre y yo salimos de casa a media mañana
- no sé si viene alguien más y tampoco sé muy bien adónde vamos -.
Atravesamos el pueblo y al poco trecho entramos en un lugar donde la
luz del cielo es muy brillante, y azul, y los vestidos de las mujeres que se
mueven de un lado a otro son negros – llevan colores en las manos -. No
son colores, son flores, muchas flores, montones de flores que circulan
entre la tierra y el cielo.

Una de las mujeres se acerca, habla con mi bisabuela y después se
dirige a mí - qué guapo… ¿cuántos años tienes? - cuatro - ¿Y a quien te
pareces más, a tu papá o a tu mamá? - Como soy un chico respondo que
a mi padre. Es lo que creo que debo decir; aunque la verdad es que me
parezco a mi madre, pero eso lo descubriré más adelante. Ahora sólo puedo
prestar atención al movimiento de mujeres y flores.

Me quedo quieto y atento, igual que cuando estoy viendo una
película en el cine – en color, porque a mí no me gustan las películas en
blanco y negro, me aburrren, sobre todo si se desarrollan en espacios
cerrados -. Me gustan las películas en color y con exteriores, como ésta.

Descubro que estoy pintando en mi memoria un cuadro alegre
en el que los personajes y los objetos se mueven sin cesar en lugar de
quedarse quietos. - miro continuamente ese movimiento de personas, flores
y colores - Creo que podría quedarme aquí mucho tiempo porque todo lo
que veo me incluye de algún modo, me mete dentro y me ampara.

El tiempo se detiene – siempre es de día, el cielo siempre es azul y las
flores son blancas, amarillas y rojas -. No veo a mi madre ni a mi bisabuela,
pero seguro que están cerca de mí; saben que estoy mirando, que me gusta
mucho mirar.

Juan                                                                                             1-11-1954